Els components de mindfulness: què entrenem realment quan practiquem?

Quan parlem de mindfulness, no estem parlant simplement de relaxar-nos o d’intentar “deixar la ment en blanc”. Practicar mindfulness implica entrenar algunes habilitats psicològiques concretes que ens permeten aprendre a relacionar-nos d’una altra manera amb allò que ens passa. Aquestes dues coses (habilitats i actituds) van de la mà i es construeixen juntes amb la pràctica.

La recerca científica descriu el mindfulness com una combinació d’atenció conscient al moment present i d’actituds internes específiques, que permeten observar l’experiència amb més claredat, menys reactivitat i una millor regulació emocional (Vásquez-Dextre, 2016).

Si vols aprofundir en el concepte de mindfulness pots llegir l’entrada del blog Mindfulness: l’art d’estar present.

Les actituds fonamentals: des de quina actitud practiquem

Jon Kabat-Zinn (2015) descriu una sèrie d’actituds fonamentals que sostenen la pràctica i que condicionen com observem el que apareix. Entre elles es troba la disposició de no jutjar l’experiència, la paciència amb el propi procés, la ment de principiant oberta i curiosa, la confiança en la pròpia capacitat d’autoregulació, el no esforçar-se per aconseguir resultats concrets i l’acceptació del moment present tal com és.

Tot això ens ajuda a entendre que el mindfulness no és només una qüestió d’habilitats, sinó també, i sobretot, d’actitud. Parlem de disposicions internes que es van cultivant amb la pràctica continuada i que fan de base perquè les habilitats del mindfulness puguen desenvolupar-se.

Els components que entrenem amb la pràctica

Per a comprendre què es cultiva en practicar mindfulness, és necessari secundar-se en la literatura científica i en els models psicològics que han tractat d’identificar els seus components. Diversos autors coincideixen que el mindfulness està compost per un conjunt d’habilitats psicològiques interrelacionades (Pérez & Botella, 2006; Vásquez-Dextre, 2016).

Entre els principals components que s’entrenen amb la pràctica es troben:

Atenció al moment present

Fa referència a la capacitat de dirigir l’atenció a l’ací i ara, tant cap a l’experiència interna (pensaments, emocions, sensacions corporals) com cap a l’experiència externa, en lloc de quedar atrapats en el passat o en anticipacions del futur (Bishop et al., 2004; Shapiro et al., 2006).

Obertura a l’experiència

Implica observar el que ocorre sense filtrar l’experiència a través de creences prèvies o interpretacions automàtiques. Es tracta d’aproximar-se a cada experiència (agradable o desagradable) amb una actitud de curiositat i novetat (Bishop et al., 2004).

Acceptació

L’acceptació es refereix a la capacitat de permetre que l’experiència siga tal com és, sense defenses ni intents de control o evitació. Des d’aquest enfocament, acceptar no significa resignar-se, sinó deixar de lluitar amb allò que ja està passant (Hayes, 2016).

Deixar anar

Aquest component fa referència a aprendre a deixar anar l’aferrament a pensaments, emocions o situacions. Tendim a vincular el control amb la seguretat, però aquesta tendència entra en conflicte amb la naturalesa canviant de l’experiència. Reconèixer la impermanència permet una relació més flexible i menys sofrimente amb el que passa (Simón, 2014).

Intenció

La intenció al·ludeix al propòsit personal amb el qual cada persona s’acosta a la pràctica. Encara que el mindfulness no busca resultats immediats durant la meditació, sí que implica comptar amb una orientació interna que actue com una brúixola i done sentit a l’entrenament (Pérez & Botella, 2006).

Gratitud

La pràctica del mindfulness afavoreix la gratitud en ajudar a observar l’experiència present amb més consciència i menys enfocada en el dèficit. Aquesta mirada més oberta facilita el reconeixement d’aspectes valuosos de la vida quotidiana i s’associa amb una major sensació de benestar i satisfacció vital (Voci et al., 2019).

Compassió

Mitjançant l’observació sense judici de pensaments i emocions, el mindfulness promou una actitud més compassiva cap a un mateix, reduint l’autocrítica i facilitant una millor regulació emocional, factors vinculats a un major benestar psicològic (Voci et al., 2019).

De la teoria a la pràctica: començar a entrenar la presència

En definitiva, el mindfulness no és una tècnica que s’utilitze de manera puntual, sinó un procés que es va construint amb la pràctica. Té a veure amb aprendre a relacionar-nos d’una altra manera amb la nostra experiència interna i externa. No busquem canviar pensaments o emocions, sinó observar-los amb més consciència, menys lluita i una actitud més amable.

Si vols aprofundir i començar a integrar aquesta actitud en la teua vida quotidiana, pots consultar el meu servei de sessions “Ací i Ara” o unir-te a les classes grupals de meditació-mindfulness, on el guiatge professional i el compartir en grup ajuden a mantindre la constància i a fer del mindfulness un hàbit real.

Bibliografia

Bishop S, Lau M, Shapiro S, et al. Mindfulness: a proposed operational definition. ClinPsycholSciPract. 2004; 11 (3): 230-41.

Hayes SC. Acceptance and Commitment Therapy, Relational Frame Theory, and the Third Wave of Behavioral and Cognitive Therapies – Republished Article. Behav Ther. 2016 Nov;47(6):869-885. doi: 10.1016/j.beth.2016.11.006. Epub 2016 Nov 10. PMID: 27993338

Kabat-Zinn, J. (2015). Mindfulness. Mindfulness, 6(6), 1481-1483.

Pérez M, Botella L. Conciencia plena (mindfulness) y psicoterapia: Concepto, evaluación y aplicaciones clínicas. Revista de Psicoterapia. 2006; 17 (66-67): 77-120.

Shapiro S, Carlson L, Astin J, et al. Mechanism of mindfulness. J Clin Psychol. 2006; 62(3): 373-86.

Simón, V. (2014). Aprender a practicar mindfulness (10.ª ed.). Sello Editorial.

Voci, A., Veneziani, CA, y Fuochi, G. (2019). Relación entre la atención plena, la cordialidad y el bienestar psicológico: El papel de la autocompasión y la gratitud. Mindfulness , 10 (2), 339-351.

Vásquez-Dextre, E. R. (2016). Mindfulness: Conceptos generales, psicoterapia y aplicaciones clínicas. Revista de Neuro-psiquiatría, 79(1), 42-51.